Ironia del bitllet

Ho fas amb alegria, com més tard marxes més temps tindràs per estar amb els que van fer el teu any; el bitllet per tornar a casa, com més tard millor. Llavors marxen, a poc a poc, amb abraçades fortes, somriures, llàgrimes, bons records i millors desitjos. I llavors et dones compte que ningú no et podrà abraçar a tu quan digues adeu i la melangia te l'empasses com pots i la única cosa bona que té és que pots plorar sense que ningú no et destorbe.

Donar-se amb el cor obert té aquests problemes, les marques queden molt endins quan has de tancar-lo i dir "s'ha acabat". Tant de bo al llarg del temps puga gaudir amb la intensitat i autenticitat amb què heu colorejat els meus dies.

"Per això malgrat la boira cal caminar"

Te beberé...

Miro el té dentro de la pequeña tapa del termo. Sin quererlo, refleja las hojas del árbol que queda fuera de mi alcance. Y del suyo. El movimiento de las hojas con el aire se aprecia. El té se agita levemente con las minúsculas turbulencias del aire que lo roza. Es como si su corazón latiera por salir de ahí sin conseguirlo; como si luchara por romper la tensión superficial, gritar fuerte al mundo y volar a su alrededor como si nada importara.

No puedo dejar de mirar esa vibración. ¿Lo conseguirá antes de que me lo beba?

Homicidio del deseo

Si el uso hace la costumbre y de la costumbre nace el gusto, el desuso diluye el ansia de forma homeopática hasta perderle el rastro.