lunes, 1 de noviembre de 2010

Un somriure amagat, ulls apagats de cansanci però lluents d'ilusió pel que potser vindrà. Paraules que lluiten per eixir però que fins i tot no calen.
Sóc a casa, mon pare és allà al fons de l'aeroport fart d'esperar-me. Però val la pena. Després com sempre la iaia, el berenar, la ullada al frigorífic per veure que a casa tot és com sempre. Un sopar junts fora, on siga, poder veure ma mare en front, mon pare al seu costat, mon germà al meu... I això, només això, sense res més que l'envolte, em fa tan feliç...
M'estime el meu lloc al món, m'estime la meua familia allà i un poc de temps per respirar profund i pensar que sí, que sóc a casa amb els meus.
Retrobar els amics. Les paraules d'uns quants que et sorprenen amb la seua estima, l'emoció que tot és igual després d'un temps. I per què no hauria de ser-ho? Hi és també la ignoràcia d'altres, que un cop et van estimar des de tan endins i que ara ni tan sols l'abraçada per acomiadar-te te la fan amb amor. És el món així, amb gent que ve i se'n va, ple d'emocions que t'omplin i fan relliscar una llàgrima quan t'alces i penses que fins i tot ets feliç. Tu ho has intentat.
Acceptes i estimes, mires endavant i endarrere amb el somriure de sempre, amb les mans i el cor diposats, i a vegades... ens en sortim.