Muchas gracias por seguir palpitantes y expectantes. Expectantes y 'saltantes'. Saltasteis a mis ojos chapoteando en mis lágrimas, guardadas celosamente por mi alma guerrera. De ahí saltasteis, un salto pequeño pero agudo, al corazón, vibrando como aquello que carga un peso. Y ahora burbujea libre de presión. Y me hace... ¿cosquillas? Me alegra teneros conmigo, a pesar de vuestra tendencia solitaria.
Maldita sea, ¿dónde están mis ideas? El tiempo de ocio me debería ayudar, sin embargo mi cerebro se seca de tanto llorar por el caos en el que vive... Creo que debería escribir un diario, leer Ana Frank me recuerda que yo también fui esa niña que escribía cosas de los demás y de lo que pensaba. Y que de alguna forma conseguía dar forma a mis ideas. Ahora entre éstas reina la tolerancia y ella impide que unas aplasten a otras de manera implacable, como debería ser para definir un camino que me guíe a algún sitio. Hablo de ideas de amor, trabajo, familia, amistad... en orden decreciente de desfiguración. Hacerse mayor y tolerante en exceso es una mierda.
Ho fas amb alegria, com més tard marxes més temps tindràs per estar amb els que van fer el teu any; el bitllet per tornar a casa, com més tard millor. Llavors marxen, a poc a poc, amb abraçades fortes, somriures, llàgrimes, bons records i millors desitjos. I llavors et dones compte que ningú no et podrà abraçar a tu quan digues adeu i la melangia te l'empasses com pots i la única cosa bona que té és que pots plorar sense que ningú no et destorbe.
Donar-se amb el cor obert té aquests problemes, les marques queden molt endins quan has de tancar-lo i dir "s'ha acabat". Tant de bo al llarg del temps puga gaudir amb la intensitat i autenticitat amb què heu colorejat els meus dies.